Som l’Anna i la Pili. La Pili i l’Anna. Tant se val l’ordre.
Plegades som les Gatgarotus.
Som periodistes radiofòniques. Estimem la paraula dita, escrita i llegida.
Inquietes, curioses, a voltes esbojarrades, a voltes pausades i reflexives.
Xerraires i escoltadores actives.
Ens agrada anar al fons, qüestionar, observar, reflexionar i debatre.
Ens apassiona aprendre i conèixer persones i els seus projectes i, per a fer-ho, tenim el nostre tempo.
Gatgarotus és el projecte personal que va néixer de l’amistat trabada durant anys a través de la feina d’una periodista de Ponent i una del Maresme.
I passa perquè sorgeix la complicitat, i fins i tot, la sincronicitat entre les dues.
Les ganes de crear un projecte comú, engrescador, interessant i viu ens porta a idear i crear el que avui és Gatgarotus

Gatgarotus neix, inicialment, com a “Fes-t’ho tu mateix” i en el seu caminar i evolucionar reneix amb força en el “Gatgarotus” que abraça a les persones imaginatives, artesanes, emprenedores o que tenen les eines per ajudar-les a ser-ho.

L’Anna i la Pili, la Pili i l’Anna, no hem perdut les petites Gatgarotus que tenim encara a dins. Ens encanta mantenir la capacitat de sorpresa i ens fa felices mantenir certa innocència i la capacitat de saber-nos, encara, sorprendre i que els projectes i les persones ens emocionin i ens arribin al cor. Aquesta és una part molt important i inherent en l’essència del Gatgarotus.

A les Gatgarotus ens mouen els “Coup de coeur” que diuen els francesos… Apostem per allò que ens enamora, que ens arriba, que ens vibra de manera autèntica i sense més.

L’engrescament innocent que senten els nins és part del Gatgarotus i per això cada una/un dels nostres protagonistes és una inspiració, una alegria, un sentir-se bé i una energia molt potent que ens dóna vitamines

Gatgarotus és dedicat a les creadores, artesanes, pensadores, a les microempreses, a les persones especials que hi ha en tots els àmbits que estimen fer i coure un projecte molt personal …

Gatgarotus té una ambició molt potent i recorre tot el territori, des dels poble petits als més grans i les ciutats d’arreu del territori per ser font d’aprenentatge i motivació a través de la comunicació radiofònica.

Gatgarotus s’identifica amb els qui volen emmirallar-se, saber, conèixer i escoltar a persones amb inquietuds creadores. Persones que volen fer un canvi de vida, que volen emprendre, que tenen neguit artístic … i volen volar.

Volem?

Em confesso:

Em dic Pili Garcia. Vaig néixer el 1975 a Almenar – Lleida. Tinc dos fills, la Núria i el Pere. I sóc, amb permís de la Maria Mercè Marçal, QUATRE cops rebel: perquè tinc els dons d’haver nascut dona, de classe baixa, de nació oprimida i, a més, de poble i de Ponent.

Parlo amb accent lleidatà. (Creieu-me, a Lleida no només sabem parlar amb la “E”. També sabem parlar només amb la “O”: No’m tocos los collons!)

I us he de confessar que tinc peus en comptes de mans:
No sé dibuixar. La meva filla Núria, que té 10 anys, riu perquè els cavalls em surten igual que els gossos i el gossos igual que els llops i els llops igual que les vaques.
No se’m dona bé la cuina, (el meu home, el Marcel, fill de la Barceloneta diu que no és cert). Per tant, rectifico, no m’agrada la cuina, ni les manualitats, ni cosir, ni fer pastissos. Això sí, em defenso amb la plastilina. Al meu fill Pere, que té 2 anys, li agraden els dinosaures que li modelo.
Quan vaig començar a entrevistar dones emprenedores amb allò fet a mà, no entenia res del que em deien. Empreu un argot ple d’anglicismes. Ara se’n diu Hand Made, quan de tota la vida del senyor, n’hem dit fer manualitats, en fi… Tampoc sabia que era el lettering (escriure fent bona lletra), ni el whasi tape (celo de colorets que no enganxa), ni el crochet (el ganxet de tota la vida), ni el fimo (a mig camí entre la plastilina i el fang) i respecte al silicona no em podia pas imaginar que es venien pistoles de silicona. Jo em pensava que la silicona se la posaven les senyores als pits i prou. De fet, no sabia que volien dir les sigles DIY, ni com pronunciar-les.

 

I posats a confessar, confesso que ha hores d’ara no sé ben bé com explicar què vol dir el terme CRAFT. Em sona a maionesa.
Reconec que no m’interessa massa el món del fet a mà per enganxar-m’hi en primera persona.
Ara bé, sento una fortíssima atracció per les històries de vida d’aquestes dones valentes, atrevides, que s’han sabut reinventar. Per necessitat de vegades. Per decisió ferma, altres. I quasi bé sempre, per poder compaginar la vida familiar amb la professional.
Les heroïnes del Gatgarotus solen ser, en una gran majoria, dones plenes de vitalitat amb ganes de realitzar-se en el plànol professional i personal, però també en el familiar i que només amb l’emprenedoria han pogut conciliar ambdòs móns.
Dones plenes de coratge. Arriscades. Mares que volen exercir el rol de la maternitat però també necessiten explotar les seves capacitats professionals en una societat que et fa triar entre maternitat i treball. Dones que van triar les dues opcions.

Us admiro profundament, dones Gatgarotus. Perquè aneu a contracorrent. Perquè feu funambulisme. Perquè sou equilibristes del Circ Du Soleil amb plats i platerets que feu rodar sobre pals llarguíssims.
I us admiro profundament perquè teniu mans a les mans i no peus, com jo.
Ben mirat, potser no som tan diferents. Perquè quan us penso i quan us parlo em neixen flors a les mans i a la gola.
Amb l’Anna Canyi, que és també una flor, fem a duet, el Gatgarotus. Perquè les millors coses a la vida es fan compartint.
Al Gatgarotus fem periodisme artesanal, periodisme slow, fet amb el cor i des del cor.
Aquesta és l’essència dels i les Gatgarotus.

Em dic Anna Canyi. Vaig néixer el 1968 és a dir en el segle XX al Maresme. Tinc un fill, en Lluc i fins aquest estiu 2018, tres gats: en Tuc, la Tuga i la Mística.

Comparteixo el meu camí vital amb el JuanMa que és multicreatiu i – sí, us ho hem de dir – és el creador del gat eriço garota, Gatgarotus.

Sóc la reina del “he tingut una idea¡, o dues, o tres…” i la Pili Garcia us pot ben dir, el Juanmeke també

De fet si vols te’n regalo d’idees després de discretamanent … veure, observar, analitzar, esbrinar … aleshores ja no puc evitar que neixin. Haig de dir que sóc prou encertada i les regalo perquè sempre em fa il.lusió donar un cop de mà i si no ho faig més és per por que algú em xafi la cara per fotrem on no hem demanen.

Qui sóc? Uff que complexa d’explicar¡¡

Si li demaneu al Juanma segurament us dirà que una hippie amb un somriure molt bonic, despreocupada i feliç per les coses comunes, i amb molt de potèncial, diu …

 

Si li demaneu al Lluc us dirà que la mama és molt xerraire, comprensiva, escoltadora i carinyosa. Que en el seu bolso no hi falta mai un llibre, una llibreta, boli, ploma i llapis i si algun cop no els porto ell s’emprenya i exclama aquell: no pot ser¡¡¡ tant seu.

Us dirà que m’agraden les manualitats, la natura, llegir i insistirà en els xerrar i conversar. I que quan m’enfado faig por. Us haig de dir que aquesta descripció l’ha fet ell en paraules.

I si m’ho pregunteu a mi… osties quina putada em feu … és una qüestió molt complexa.

Penso que sóc una mena de mapa o d’entramat d’atrapa somnis que s’ha anat configurant en els cicles vitals viscuts, en els encerts i errors dels que aprés. També han ajudat a dibuixar aquest entramat les persones que m’han envoltat i estimat tant com les que no ho han fet.

I estic absolutament certa que també m’han configurat com a persona les meves lectures des de ben xiqueta, perquè sóc del parer que la vida és fora dels llibres, però hi ha vida dins els llibres i et fan pensar, reflexionar i veure en coses que d’altra manera mai hauries sabut o t’hauries aturat a parar-hi compte.

El dafo – quan l’he fet – els preguntats coincideixen en que sóc molt creativa. Jo encara no he descobert en què … però, tot arribarà

El fet a mà, la bellesa plena i que emociona, les paraules, les bones persones, les lluitadores i arriscades són les coses i els èssers que m’encandilen

Tot ho vull saber i tot ho vull aprendre, fer i entendre.

Em trobo a mi mateixa en l’abstracció de la lectura, en l’observació sense intenció, en copsar i plasmar les emocions que em criden i se m’arrapen a la pell, en el plor que m’arrenca una música, una melodia, un violí, un dibuix, un pensament escrit o la contemplació del mar i el bosc sense més

Quan estic o em sento molt bé i plenament lliure tinc la necessitat urgent i vital de sentir els peus nus, descalços, estigui al lloc que estigui en això confesso que no tinc criteri. És el moment i ja.

Sóc una buscadora del meu lloc en el món

Sóc senzillament l’Anna o com molts em coneixen: la Canyi, amb accent a l’a.

Sóc una meitat del Gatgarotus que és impensable sense l’altre meitat, la Pili Garcia